Dia internacional de persones majors 2024, amb un dia no hi ha prou.

Tots ens farem grans, si tenim sort, però pocs acabam de ser conscients d'aquest fet quan ens trobam en etapes prèvies de la vida, quan ens engaten les dinàmiques d'hiperactivitat i les rutines infinites que ens anestesien la sensibilitat. Llavors, qüestions essencials ens passen inadvertides.

Diu la saviesa popular que només ens enrecordam de "Santa Bàrbara quan trona" i és cert.

A títol personal pot haver-hi excepcions però en termes generals, fins i tot una societat com l'espanyola, que es vanaglòria de tenir una cura especial de la família, abandona a les persones grans a la seva sort. No podem oblidar que, en els moments més durs de la darrera crisi econòmica, algunes famílies tingueren la pensió de la "iaia" com l'únic ingrès mensual garantit.

Sols quan convivim de prop amb persones grans, i no sempre, tenim una aproximació del que significa fer-se gran i, això, sovint suposa iniciar automàticament un procés d'exclusió que condueix inevitablement cap a la soledat i, a vegades, a l'oblit. Fa feredat pensar que 1 de cada 5 persones grans viuen sotmeses a una soledat no desitjada, segons el Baròmetre de la soledat no desitjada de Fundació ONCE del 2024.

Facem un exercici ben senzill i observem quantes persones grans veim passejar pel carrer o dins l'autobús (de més de 75 anys, per exemple, que segons dades del 2022 de l'INE representen el 7,3% de la població a les Illes Balears). No són moltes i probablement és degut a que tenen por d'anar totes soles, potser no les poden acompanyar o potser que els carrers estan plens de sotracs, patinets i obstacles que no ho posen fàcil a qui té problemes de mobilitat. I anar dins l'autobús, que ningú s'escandalitzi, amb la conducció d'alguns xofers o amb les presses que hi ha a la pujada o la davallada del bus és, si més no, una aventura arriscada. 

La nostra societat, sobre el paper, reconeix els nostres grans, però des de la nostra pròpia institució vàrem emetre un informe "Edatisme i administració pública" (pàg. 22), publicat a l'Anuari de l'envelliment de la UIB, en què quedaven paleses les dificultats de les persones grans a l'hora d'enfrontar-se a l'Administració Pública. Que els hi demanin als padrins i padrines quan es veuen obligats a fer tramitacions exclusivament digitals, ells que quan varen nèixer no sabien ni què eren els ordinadors.

Podria parlar de moltes coses més, exemples i casos molt interessats, però, en definitiva, crec que no està de més que hi dediquem un dia a recordar que ells i elles, els nostres grans, els que ens han acompanyat fins aquí on som, tenen drets i mereixen un reconeixement i potser necessiten de la nostra atenció real i efectiva.

Si aquest dia serveix com a catalitzador per despertar la nostra sensibilitat, benvingut sia, però amb un dia de celebració NO N'HI HA PROU.